Día 2: Amposta-Amposta

Aparecen nubarrones en perspectiva. Dos de las comarcas aragonesas que debo atravesar la semana que viene vuelven a estar en una fase más restrictiva en esto del coronavirus. Por ahora se puede circular por ellas, pero tendré que estar atento a un posible nuevo confinamiento. Sigo la ruta, pero en marcha más lenta, para poder ver qué evolución sigue la pandemia en esa zona. Hoy me he quedado descansando en Amposta y las próximas etapas serán más cortas. Este es el tramo del Ebro con más historia y literatura. Había previsto tratar cada día un par de asuntos, así que a este nuevo ritmo puedo centrarme solo en uno de ellos. Hoy toca una de la tercera carlistada. Pero antes unas palabras sobre Amposta que pueden ayudar a entender el hecho. Una vez que atraviesa la cordillera costera el Ebro se ensancha y amansa un poco más. Pero no es la despedida definitiva de las montañas. A la altura de Amposta el río lame la base de la sierra del Montsià. Sus rocas de duros conglomerados llegan hasta la orilla del río, que tiene dificultades para erosionarlos, dejando indemne un pequeño promontorio que estrecha el cauce. Antes y después de ese punto, donde discurre más libremente, alcanza los doscientos metros de ancho. Allá, apenas supera los cien. Situación ideal para construir un punto de control fortificado. Lugar algo elevado con buenos cimientos y un estrechamiento que permite vigilar la navegación fluvial. Desde hace miles de años se dieron cuenta de esta ventajosa posición y las fortalezas se han ido sucediendo una tras otra. De pequeñas dimensiones, pero de cierta importancia.

El curso final del Ebro conocía en otros tiempos grandes riadas. El uso masivo del agua para riegos y los grandes embalses han hecho que el caudal en este tramo sea más regular. Estos cambios son bastante recientes (el embalse de Mequinenza se acabó en 1966) pero aún quedan los recuerdos de las precauciones que se tomaban cuando llegaban las noticias de que se acercaba una gran aguada. Se aseguraban las barcas, se reducía o cortaba la navegación. Incluso había que proteger el único paso «permanente» que existió hasta fines del XIX, el puente de barcas de Tortosa.

El episodio histórico que he seleccionado para hoy trae recuerdo de una de estas riadas: el ataque y recuperación por los liberales de Amposta durante la tercera guerra carlista.

Ahora vamos ya con la…

LECTURA DEL DIA:

Riu Avall, de Màrius López (2003)

Los siguientes fragmentos procede de una narración inserta en una recolección de relatos cortos («El brogit de l’Ebre», Cossetània edicions). Nos dan una imagen literaria del discurrir tranquilo del río y de los cambios que se producían cuando bajaba cargado y violento. La acción está situada en 1874. Como no poseo ni el arte ni el permiso para proceder a la traducción, la incluyo en el idioma original. Al final incluyo un pequeñísimo vocabulario que puede ayudar a entenderlo.

«En aquells anys, teníem per costum apropar-nos fins la plaça de l’Aube i al Poador, per contemplar la mansa baixada de les aigües, sempre tan tranquil-les i assossegades, creuades pel vol elegant y pausat de les gavines, sorpreses pels salts inesperats dels llissals que rebotaven sorollosament sobre la superfície verdosa del riu, o el cabussament dels corbs marins per atrapar els tenquerolets més confiats. Al peu dels canyars de l’altra banda, que sumaven un verd intens amb el suau de lebre i el blau del cel, hi anaven a morir les ones manses produïdes pel pas dels llaüts que baixaven pel riu«.

gavines: gaviotas; llisals: lisa (un tipo de pez); corb marin: cormorán; tenquerolets: tipo de pez; ones: olas; llaüts: laúdes (embarcaciones típicas que recorrían este tramo del Ebro).

«En arribar la tardor, van desencadenar-se les acostumades tempestes. Aquest any amb més força. Es deia que, més amunt de la Terra Alta, les pluges eran tan abundants que la gent estaba esgarrifada, ja que s’esperaven barrancades desenfrenades. El nivell del riu començava a créixer, les aigües baixaven mol tèrboles, sota un cel fosc i amenaçador. Les defenses militars s’havien reforçat tancant a pany y forrellat les portes d’entrada al poble, especialment la del Grau, perquè corria la veu d’haver-se vist cert moviment de columnes lliberals entre Benissanet i la serra de Cardó. Es creia que havien travessat el riu en començar els aiguats, amb la intenció d’anar baixant per la banda de la dreta.

La gent s’abocava a les baranes de la plaça de l’Aube, per veure com pujava a poc a poc el nivell de les aigües. Ben aviat l’espectacle es feia més i més esfereïdor. Els núvols cada cop eren més foscos, espessos i plens d’amenaces. El riu baixava molt brut, bramava aparatós, empentat per l’huracà. Havia inundat hortes i pobles de més amunt. Es podia veure com la seua força arrossegava grans troncs, brossa, canyars, hi havia qui assegurava veure baixar una truja viva damunt d’una calaixera. Com més de nit es feia el panorama resultava més esgarrifós. El nivell avançava cap a la plaça Major i els veïns s’afanyaven a retirar-se buscant protecció segura a casa. Les defenses militars augmentaven la vigilància a les portes d’entrada, feia unes hores que havien avisat amb un llarg toc de trompeta que anaven a tancar-les definitivament i els que es quedessin fora ja no podrien salvar-les.

La bòveda negra s’esquerdava estrepitosament, per les escletxes s’escapaven centenars de llamps encegadors, acompanyats d’uns trons que ens deixaven sords. En plena foscor, esquinçada pels llampecs, es veia augmentar grans rebogades arrossegades pel corrent. Unes passaven rápidament pel mig del riu, moltes d’altres anaven enganxant-se a les vores. Unes d’aquestes clapes voluminoses que s’havien enredat amb uns arbres, a l’indret del pas de la barcassa, van iniciar un moviment insòlit. De sobte, va aixecar-se l’espessa doblària de brossa i canyes fins deixar al descobert unes barques molt grans, protegides amb planxes d’acer, de les quals en sortí ràpidament i en silenci una legió de tropes lliberals, ben armades amb fusells moderns, amb les baionetes calades. La guarnició carlina ocupada en la defensa de les portes d’entrada pels principals camins de l’interior, no s’en van adonar, del desembarcament, fins que foren sorpresos per la inesperada operació, ja que mai no podien suposar un atac del riu i menys en aquelles condicions meteorològiques. L’astúcia i la gran valentia, exposant-se a sotsobrar i perdre la vida fent cap a la mar, va donar el triomf als assaltants, que asseguraven la possessió d’Amposta a l’exèrcit de la reina».

tardor: otoño; pluges: lluvias; esgarrifada: estremecida; térboles: turbias; a pany i forrellat: a cal y canto; pujar: subir; esfereïdor: aterrador; amunt: aguas arriba; truja: cerda; calaixera: cómoda; esgarrifós: escalofriante; s’esquerdava: se resquebrajaba; escletxes: grietas; rebogades: estacada (aquí ,restos vegetales que bajan por el río); vores: orillas; clapes: manchas; de sobte: de repente; carlina: carlista